Vet aquí una vegada una noia alegra i decidida que era capaç de tocar-se el nas amb la punta de la llengua. La Piqueta, així era com li deien, vivia a Sant Feliu de Llobregat i cada tarda es trobava a Picafort, al costat de la plaça de la Vila, per a ballar bastons amb els seus amics: la Picaroca, la Picabel, la Pineda, el Piroig, la Pilar, la Picaresca i el Picapoll. Tots plegats eren la colla dels Ceballuts i s'ho passaven d'allò més bé assajant el ball per les Festes de Tardor.
Un dia va arribar al poble en Picadits, un home misteriós i de poques paraules, que es va instala.lar al bell mig de la vila i que aviat va començar a queixar-se del soroll dels cops que feien els bastoners quan ballaven. Alguns deien que era un bruixot, però la Piqueta i els seus amics no els van creure fins que van començar a passar un seguit de fets estranys.
Una tarda que la Piqueta era dins de les set campanes de vidre provant uns bastons nous, en Picadits, empipat pel soroll de la colla dels Ceballuts, va sortir a la plaça de la Vila, va enfilar-se al balcó de l'ajuntament i des d'allà va pronunciar unes paraules en una llengua desconeguda. Quan la Piqueta va tornar amb els bastons nous a ballar amb els seus amics es va adonar que mentre ella era fora n'havia passat alguna de grossa. Els set bastoners no n'encertaven ni una i ballaven com a ànecs marejats.
- Pineda però que no ho veus que estàs girant del revés? - cridava la Piqueta.
- Es que en Picapoll no porta bé el ritme! - contestava.
- A mi em fa por que em piqueu un dit! - somiquejava la Picaresca.
- Doncs vigila que si te'l pica el Pirroig te'l trenca- patia la Picabel.
- Jo ja no vull ballar més!- exclamava la Pilar.
- I ara què fem, ballem o no?- intentava aclarir la Picaroca.
Tot els hi sortia malament i no paraven de picar-se els dits. La Piqueta no entenia res de res.
- Es pot saber què us ha passat? Les festes de la tardor son molt aviat i si no espavilem no podrem ballar.
En Piroig tenia una sospita.
- M'ensumo que deu haver estat cosa d'en Picadits.
I tots van estar-hi d'acord.
- Ens ha fet un encanteri! - Va saltar la Pineda.
- Es un bruixot - Van cridar tots alhora. - Es un bruixot.
I la Piqueta, ella que sí, valenta i arrauxada, se n'hi va anar a cercar-lo.
- Per que has fet un encanteri als Ceballuts?- va preguntar-li la noia.
- Perquè em molesteu cada dia amb els vostres cops i les vostres músiques. N'estic fart!- va respondre molt enfadat en Picadits.
- Fes el favor d'anular el conjur. Hem de ballar per les Festes de Tardor de la setmana vinent.
- Nanai del Paraguai! Els Ceballuts no tornaran a ballar balls de bastons mai de la vida!!!
La Piqueta, posant-se les mans al cap, va marxar per no tenir una picabaralla amb ell. Va anar a trobar-se amb els seus amics i va provar de mil maneres tornar-los a ensenyar a ballar bastons de cap i de nou, però per més que s'esgargamallava no aconseguia que la colla en fes una del dret. Els Ceballuts havien perdut l'agilitat, l'empenta, la coordinació, el coratge, la imaginació, la constància i fins i tot l'alegria.
Molt entristida, la Piqueta va anar a amagar-se a la platanera de la Torreblanca i allà, on ningú no la veia, es va posar a plorar.
Pobres Ceballuts! - Somicava la Piqueta - Ja mai més no podrem tornar a ballar per les Festes de Tardor. On trobarem totes les qualitats que hem perdut?
- Què tens?- li va preguntar un pica-soques que passava per allà.
- En Picadits ha fet un encanteri sobre els meus amics bastoners. - va explicar-li plorosa.
- Per què no vas a veure al follet Picarol? Ell és molt savi i segur que sap com ajudar-te.
Tal com li havia explicat el pica-soques, la Piqueta es va dirigir al tercer arbre del camí de la font del cuento i , un cop allà, va fer tres xiulets. Tot just al davant dels seus peus va aparèixer un homenet molt petit que la va fer passar a dins la soca per parlar del seu problema.
- Si vols que jo t'ajudi m'has d'explicar els origens de la teva colla, perquè només una autèntica bastonera tindrà el coratge que cal per desfer l'encanteri. - li va dir el follet.
I la Piqueta, tot fent memòria, va explicar la història dels Ceballuts:
- Fa uns anys, un grup d'amics del cau van decidir ajuntar-se per ballar bastons. Al principi no en sabien gens fins que va venir un noi a ensenyar-los a picar i a saltar. Per anar tots alhora anaven dient "crac, cruc, ce-ba-lluts" i d'aquí va sortir el nom. Van ballar per primera vegada a la festa major de l'any 1996 estrenant els bastons d'alzina. Van començar ballant balls de bastons populars, tret de La Plaça que està fet especialment per a ells, i mica en mica es van anar creant els seus propis balls.-.
El follet Picarol va somriure.
- Molt bé. Ets una autèntica bastonera de la colla dels Ceballuts. T'ajudaré.
- Com? - Va preguntar la Piqueta.
- L'encanteri del bruixot Picadits només es pot desfer bevent d'una poció màgica. Però per a preparar-la em calen ingredients especials. Per a aconseguir-los s'ha de ser molt valent i molt agosarat, cal una autèntica bastonera com tu.
- Quins ingredients? - Va preguntar la Piqueta encuriosida.
- Una espurna de llum, una pinya rosa, una llàgrima de gegant, un polsim de pólvora, un bocí de fusta de tabal, una flama de bèstia de foc i un pèl de cua de diable. - Va enumerar el follet.
- I on trobaré tot això? - Va exclamar la Piqueta un xic desanimada.
- Molt a prop teu, més a prop del que et penses. Ho trobaràs als llocs d'assaig de les altres colles. A Txecafaldilles, Torralçada, Ritmefoll, Matalcuc de l'Orella, Foguerassa, la QuintaForca i finalment, a Pudor de Socarrim.
- Perfecte! No perdem més temps doncs!
Això sí, el Follet Picarol va posar-li dues condicions: havia d'anar-hi acompanyada pels seus amics i no podia faltar ni un sol ingredient.
La Piqueta, molt agraïda, va córrer a reunir-se amb tota la colla i tots pelgat van emprendre el seu camí per tal d'aconseguir el primer ingredient de la poció: una espurna de llum.
I cap a Pudor de Socarrim hi falta gent. Camina que caminaràs aviat van veure el campanar encès, vermell i fumejant. No hi havia cap dubte, allò era Pudor de Socarrim, on assajaven els cremats. El cel cada cop estava més il·luminat i ple de colors. Tots els carrers eren plens d'espurnes però en parar la mà per agafar-ne una.... aiiii!!!! Tots van cridar.
- Cremen!!! - Va exclamar-se el Pirroig bufant el palmell de la mà.
- Mai no podrem agafar una espurna de foc!!! - Va somiquejar la Picabel.
La Piqueta va rumiar i rumiar fins que de sobte va tenir una idea.
- Picapoll, que duus aquell pot de vidre que tens per agafar bitxos?- va preguntar .
- Sí.- va respondre tot traient-lo de la butxaca.- Per què el vols?
I sense temps ni per respondre va atrapar una espurna de llum, petita lluent i encesa. Un cop aconseguit el primer ingredient van afanyar-se a buscar la resta.
En segon lloc havien de buscar un pi molt especial que fes les pinyes de color rosa. Van preguntar a uns i altres i tothom els deia que allò que demanaven era una bestiesa.
- Una pinya rosa? - Repetien. I es pixaven de riure.
Fins que van trobar la Joana, una poetessa molt sàvia que es fixava en les coses boniques.
- I tant que hi ha un pi que fa pinyes roses. Es al Parc Nadal, al costat de Torralçada, però gairebé ningú no el coneix perquè tothom camina capcot i ningú no aixeca el ulls cap al cel.
I efectivament van trobar el pi, però va resultar que era tan vell, tan gros i tan alt que no podien enfilar-s'hi de cap manera per tal de poder agafar una pinya. La Pilar feia saltirons massa curts, la Picabel llançava pedres en va, la Picaroca es penjava de les branques i queia.
No hi havia res a fer.
- Que necessiteu ajuda?- va preguntar un casteller d'una colla que passava per allí.
- Oh i tant, volem agafar una pinya de dalt de tot i no hi arribem- Va respondre la Piqueta.
- Heu tingut sort, nosaltres podem arribar allà on vulgueu.
I dit i fet. Els castellers van fer un pilar de sis al peu del pi i la Piqueta, que era la més menuda, va pujar fins a dalt de tot i va engrapar una pinya rosa, rodona i bonica.
- Gràcies castellers. - Es van acomiadar amablement els Ceballuts.
Vista l'amabilitat dels castellers van decidir anar a trobar als gegants per a demanar-los el tercer ingredient: una llàgrima de gegant.
Quan van arribar a Txecafaldilles es van creuar amb la Violant que anava a arreglar-se la mantellina per tenir-la a punt pel cercavila del diumenge. La Piqueta va explicar-li tota la història i li va demanar la llàgrima que li calia per dur-li al follet Picarol. Però la Violant era tan feliç i estava sempre tan contenta que per més que ho va intentar no va poder plorar. Els Ceballuts entristits van decidir acostar-se al palau Falguera a provar sort amb un altre gegant. Llavors la Violant va tenir tanta pena de no haver-los pogut ajudar que li va regalimar una llàgrima grossa i salada galtes avall.
- Veniu, Ceballuts, veniu !- Va cridar-los la Violant abans no marxessin.
La Piqueta, eixerida, va omplir una cantimplora amb la llàgrima de la geganta i veient que cada cop quedaven menys dies per la Festa de Tardor va burxar els seus companys:
- Ei Ceballuts, no us adormiu a la Figuera!! Ara hem d'anar a aconseguir el quart ingredient: un polsim de pólvora de trabuc.
I a corre-cuita van arribar a Matalcuc de l'Orella, a l'altre punta del carrer de baix, i d'amagat van llucar com uns trabucaires preparaven la graella gegant per cremar al Seguici, mentre uns altres netejaven els trabucs.
- Jo que sóc tan valent- fanfarronejava el Pirroig- ja vigilo des d'aquí i tu Piqueta t'acostes a agafar la pólvora.
- D'on venen aquests trets que se senten?- va preguntar espantada la Pineda.
- Aprofita ara que estan disparant els trabucs Piqueta, així no et sentiran acostar-t'hi.- li va aconsellar la Picabel.
La Piqueta, arraulida a la paret, va agafar d'esquitllentes un grapadet de pólvora dels trabucaires, la va embolicar amb un mocador, i va sortir cames ajudeu-me.
- Buuf! Ja tenim quatre ingredients. Ara ens cal un bocí de fusta de tabal.
A Ritmefoll, passat el pont de ferro, allà per la Rambla, tot era un cacau de sons i disbauxa a toc de tabals i xiulets. Els Ceballuts estaven amoïnats empescant-se com aconseguirien una baqueta. Fins que, de cop i volta, la Pineda va tenir una gran idea:
- I si... els hi proposem un intercanvi?
- Què dius ara! Sempre n'has de dir alguna tu! - va replicar la Picaroca.
- Home... doncs, no em sembla mala idea...- va raonar la Piqueta.
- Ei! Voleu una baqueta? Doncs jo us la canvio per un camal.- va dir un cornut que estava escoltant la conversa.
I en un tres i no res ja tenien el cinquè ingredient i van sortir disparats cap a aconseguir una flama de bèstia de foc.
Arribant a Foguerassa el camí cada cop era més fosc. Feia calor però alhora un calfred els hi recorria l'esquena.
- Jo tinc molta por- deia la Picaresca.- per què no tornem a casa?
- Ara no podem marxar- intentava convèncer-la la Piqueta- ja queda molt poc per a la Festa de Tardor i només ens falten dos ingredients. Sense ells no podrem desfer l'encanteri. Què vols, quedar-te sense ballar?
Van pujar pel parc Europa fins arribar al molí groc. Un cop a la muntanya tot era ple de coves i van decidir entrar en una d'elles. La Piqueta va agafar una branca llarga i forta, no se sap mai quina bèstia en pot sortir d'una cova d'aquestes, i es va posar al capdavant. Encara no havia fet ni tres passes i una grossa flamarada va esclatar al seu davant. Tots vuit van sortir xisclant i morts de por, però en ser fora de la cova es van adonar que la branca estava encesa de la punta.
- Ho hem aconseguit!- va exclamar en Picapoll.
- Ja tenim la flama que havíem vingut a buscar.- va dir alleujada la Picabel.
Estaven cansats però no podien aturar-se, ja només els hi faltava aplegar el darrer ingredient, el més esgarrifós, el més perillós, el més difícil. Un pèl de la cua d'un diable.
Van anar fins a la Quintaforca atravessant la riera. Aquell lloc encara era més fosc, tenebrós i xafogós que Foguerassa. Només en arribar van trobar tots els diables ballant a la plaça de la Llibertat, a les Grasses.
- Com ho farem? - Va somicar la Picaroca escagarrinada.
La Piqueta rumia que rumiaràs va empescar-se'n una. Es va pintar la cara fosca, es va posar una caputxa i va fer-se un lloc dins la rotllana. Aleshores, mentre tots els diables ballaven va començar a estirar cues a tort i a dret.
- Eh tú, no m'estiris de la cua! - S'enrabiava un diable.
- Si has estat tu! - Contestava empipat un altre.
- No tu! - S'hi afegia un tercer dimoni.
- Vols que et punxi amb la forca?- Amenaçava un de molt gros.
- Potser vols que jo et socarrimi el nas? - Li responia un de vermell i lleig.
I mentre tots els diables s'esveraven, s'estiraven les cues els uns als altres i s'enforquillaven el cul, la Piqueta, aprofitant el desori, va arrencar amb força un pèl de la cua d'en Llucifer.
- Aiii! - Va cridar el Llucifer adonant-se'n. - Qui m'ha agafat un pèl de la meva cua?
Pero ja era massa tard. Els set Ceballuts corrien eixelebrats cap al refugi d'en Picarol celebrant la seva victòria.
- Visca! Ja ho tenim tot.
I aleshores van sentir que es preparava tot per entregar el mocador d'honor.
- Afanyem-nos!- Va cridar la Piqueta- Ja és a punt de començar la Festa de Tardor i encara us heu de beure la poció.
Sense perdre més temps, el follet Picarol, que ja tenia una olla amb aigua bullent esperant-los, va abocar-hi tots els set ingredientes que portaven els bastoners, va remenar ben remenada la poció i quan va fer xup-xup va sevir-los un gotet de terrissa a casdascun.
- Au, beveu, Ceballuts, beveu i tornareu a ser com abans. Amb aquesta poció tindreu: la imaginació dels cremats, el coratge dels castellers, la coordinació dels gegants, l'empenta de les bèsties de foc, l'agilitat dels diables, la constància dels trabucaires i l'alegria dels cornuts.
- I podrem tornar a ballar? - Va preguntar la Piqueta il.lusionada.
- I és clar. Haureu recuperat les virtuts perdudes i a més sereu més forts que abans perquè compartireu les qualitats de totes les altres colles de la festa.
I fent ús de la seva màgia, el follet Picarol va fer aparèixer els vuit bastoners als jardins del Palau Falguera just, quan després de l'últim tro d'avís, començaven a sonar les gralles.
- CRAC, CRUC, CE-BA-LLUTS !!!! - Es va sentir tot de sobte.
Era el crit dels Ceballuts, més forts, alegres, eixerits, valents i espavilats que mai que ballaven el seu ball de bastons tots a l'hora.

I així va ser com la Piqueta i la resta de la colla de bastoners van poder ballar a la Festa de Tardor i com el malcarat bruixot Picadits va haver de marxar fastiguejat del poble per sempre més.
Llavors la festa, l'alegria i la música van tornar a Sant Feliu i tots plegats van fer un gran ball i un pica-pica per a celebrar-ho.

I vet aquí que ja ho sabeu, ara aneu i ho expliqueu.

a Sant Feliu de Llobregat, novembre de 2006